Carles Capdevila defensa que educar els fills és una tasca difícil (que hem escollit voluntàriament) que hem d'atendre posant els cinc sentits. El primer de tots, el sentit comú que van aplicar els nostres pares i els nostres avis. Potser ells no tenien tanta informació però si sabien que a un fill se l'estima incondicionalment i que, precisament per això, se li han de marcar límits i advertir-lo dels perills. També és important el sentit del ridícul, que ens ha de servir per detectar si alguna de les coses que fem pels nostres fills, ens faria vergonya si la miréssim amb una certa distància. El sentit del deure que comporta el fet de ser pare o mare, que no és altre que el d'espavilar als més petits i (intentar) controlar als adolescents; el sentit moral, que no és fer grans discursos de principis davant dels fills sinó donar-los exemple en el nostre dia a dia. I finalment, el més important de tots per sobreviure a la professió de risc que és ser pare o mare, el sentit de l'humor.