"Que ningú s’acosti mai a tu, sense que en marxar, se senti una mica millor i més feliç."

Aquesta frase de la mare Teresa de Calcuta, que en Victor Kuppers va citar com una de les seves preferides, serveix per resumir en poques paraules l’ambient que es va generar a la sala d’actes al llarg de la seva intervenció. I té molt de mèrit que aconseguís que tots els assistents ens sentíssim una mica més bé, tenint en compte que va començar la seva intervenció dient-nos que som uns tarats i uns desequilibrats que ens passem la meitat del temps corrent d’un lloc cap a un altre com a pollastres sense cap. En Victor Kupppers va posar molts exemples que demostren la seva afirmació: que passa si, quan el semàfor es posa verd, triguem més de tres segons a posar en marxa el cotxe? Quanta gent ens saludaria a l’ascensor si estiguéssim 20 minuts pujant i baixant? Quantes de les nostres mares no embogirien de preocupació si, sense cap motiu, les truquem per dir-les que les estimem?

Victor Kuppers ens va animar a canviar la nostra actitud davant la vida, com a persones i sobretot com a pares i mares, a no deixar-nos emportar per l’ambient negatiu que ens envolta. Per començar, separant els PROBLEMES amb majúscules -una situació d’atur continuada, una malaltia, la mort d’una persona estimada- del que va qualificar de “circumstàncies a resoldre”, inconvenients grans o petits que podem superar o redreçar. I després contrastant aquestes circumstàncies a resoldre amb les coses fantàstiques que tots tenim a les nostres vides. -llista que en el cas dels seguidors del Barça ha d’incloure el nom de Messi com a raons número 1,2 i 3 per dir que la vida és fantàstica-.

A la llista de les coses fantàstiques, va explicar Kuppers, està clar que tots tenim la família, perquè normalment com a salva pantalles del mòbil o de l’ordinador tots posem els nostres fills i la nostra parella, no el balanç de resultats de l’any ni el darrer producte que la nostra empresa ha llençat al mercat. El pas següent és fer que allò que sabem que és el més important de la nostra vida -la nostra família- sigui realment el més important, allò a què dediquem el gruix del nostre esforç i el nostre entusiasme. Per això, sosté Kuppers, els autèntics herois i heroïnes són aquells que malgrat arribar rebentats a casa, no es mengen cap pàgina del conte que els seus fills volen escoltar per setena vegada aquella setmana sinó que a sobre el representen.